(Tribuna de la Fundació) Trencar els lligams amb Espanya, per la ruptura democràtica

Catalunya acaba de rebre un atac molt dur com a nació. Més enllà de l'atzucac que en si mateix representa un Estatut i una autonomia espanyola que ens subordina com a colònia -i que l'independentisme sempre l'ha discutit i combatut-, la nostra ja escassa i limitada capacitat d'autogovern acaba de rebre una premeditada operació que desarticula totes les nostres minses capacitats polítiques i jurídiques com a país, afectant la columna vertebral del nostre autogovern. En una paraula, ens trobem en estat d'emergència nacional. No serveix de res insistir en la via constitucionalista espanyola i autonomista davant tots els incompliments reiterats, de la invasió de competències, de la perpetuació de l'espoli fiscal que patim i d'una manca absoluta de perspectives que la nació catalana sigui mai reconeguda com a tal per part del govern espanyol.

La resposta de la societat catalana no s'ha fet esperar, mobilitzant-se més d'un milió i mig de ciutadans pels carrers de Barcelona en una jornada que cal qualificar-la d'històrica. El passat 10 de juliol el poble va parlar clar i va deixar ben definit el camí a seguir. Però una manifestació no servirà de res si la nostra societat i els polítics que diuen representar-nos no són (som) capaços de fer el pas decisiu. Espanya ens hi obliga, i la porta de sortida és l'únic camí si no volem ser destruïts. Disposem ja de la clau que pot obrir les portes a un nou escenari polític. Un procés que ja no té aturador. Però ens cal determinació i voluntat polítiques. La independència només depèn de la voluntat majoritària dels catalans, i en aquests moments és al centre del debat polític de casa nostra.

Ara, després de la publicació de la sentència sobre l'Estatut haurem de fer un esforç per buidar la nostra ment de qualsevol apriorisme colonial i gosar fer un acte transgressor que ens emancipi. Ens cal la valentia política si volem donar una oportunitat a la llibertat. Parafrasejant el nostre autor de l'Aranyó hem de ser ben conscients de la força dominadora que suposa la naturalesa intrínseca d'Espanya, la finalitat de la qual no és altra que la desaparició de la nostra llengua, cultura i nació convertida en província o colònia. I que situa els Països Catalans en una cruïlla en la qual hem de triar entre la substitució nacional i en conseqüència el triomf de la nació castellana dominadora que ens imposa la nacionalitat espanyola i ens exclou per raons de llengua, cultura i nació. O bé iniciar el camí vers la reconstrucció nacional i l'alliberament.

Pedrolo va copsar ben clarament que vàries són les constants que ens mantenen lligats a la condició de submissió a la metròpoli, a l'Estat espanyol. Entre aquestes constants trobem la plena acceptació de la nostra dependència i dominació per part de la nostra classe política, via consens. Consens que ens resta força i intel·ligència. Consens que ens empobreix, ens escanya i que s'assoleix gràcies al manteniment d'un règim de privilegis que l'Estat atorga i facilita fomentant interessos tant a dreta com a esquerra. Niu de corrupció i decadència d'un vell sistema que tot i començar a mostrar símptomes de feblesa hem d'esmerçar-hi tota la energía que siguem capaços de generar per a fer-lo trontollar, fer neteja i enviar-lo al pou de la història.

Ja ha arribat el moment. Cal passar a l'acció i ser-ne ben conscients. Passar de la mobilització a la ruptura democràtica per la independència i la República Catalana. Som-hi.

Fundació Manuel de Pedrolo

12 juliol 2010

Fragment  de l'article de Manuel de Pedrolo publicat a el Diario de Barcelona el 10 de desembre de 1.981 i recollit en el llibre CRÒNIQUES COLONIALS.

  "(...)...I continuo essent-ho ara, d’ insultat i desposseït, quan retornen els temps dels estatuts discutits, retallats, descompensats, i tots els articles tapabruts que encara deuen tenir poca roba si cal una llei d’ harmonitzacions que, sense posar-se pedres al fetge, oblidarà algunes promeses del text constitucional, i ho sóc no tan sols per totes les restriccions que sofreix el meu idioma i que pesen sobre la meva cultura, sinó perquè se’m tracta com una mena de tanoca, amb una capacitat mental insuficient, quan se m’ assegura que sóc espanyol, quan se m’ obliga a ésser documentalment espanyol, mentre no se’ m permet d’ exercir tots els drets que com a espanyol hauria de tenir, o sia els mateixos ni més ni menys, que té qualsevol castellanoparlant a qualsevol indret de l’ estat on s’ instal·li o es traslladi circumstancialment. Tinc només, segons els textos legals, un dret a la meva parla dins de la meva comunitat o, més bé que això (i vull dir més bé a ells), un minidret, car és tan curt que ni puc demanar al funcionari de torn que em respongui en aquesta llengua que, si sóc espanyol, és tan espanyola com la seva, com d’ altra banda no s’ han cansat de repetir-nos tots aquells que s’ ufanen de la diversitat cultural de la península com d’ una riquesa que compartim".

Per veure una selecció de fotografies de la manifestació INDEPENDENTISTA del passat 10 de juliol, cliqueu aquí