És una dona que explica la seva història, una història vista amb els seus ulls i el seu punt de vista. 

Rampells del programa:

a les sis deu les dansarines,

a les sis vint els cavalls,

a dos quarts de set la dona barbuda,

a les set jocs de mans

i a un quart de vuit els acròbates

per a aquests ulls d’infant

cansats de massa tàpies.

 

...

 

El circ és per als altres, que hi van.

La policia no intervindrà, però és a la porta

per si s’escapa un lleó,

per si es fuga la dansarina

o algun estel brilla de sotamà.

Fins ara, no ha passat mai.

 

Tarda de circ per als altres que hi van

 

Visat de trànsit

(Poemes 1952-1954)

 

La policia i l’exèrcit creuen en el desordre de les formacions

I tots els governs del món arrengleren els ciutadans

                                                                   ciutadans

                                                                   ciutadans

                                                                   ciutadans

perquè aplaudeixin el discurs, la llei, sota les banderes

on els llavis besen baves i ditades solemnes.

 

...

 

Només els guardians de l’ordre creuen en el desordre

i passen de llarg davant la poesia, l’amor,

i a les casernes i presons esborren els noms

que signen receptes de pau amb els dits llords

Oh ciutadans

      ciutadans

      ciutadans

ciutadans que els feu la tasca tan planera!

 

 

 

Contribució a l’ordre humà

Els Tentacles (poemes 1945)

 

La salut, bona. I tots, a casa.

El pare va fer quinze dies a l’ombra

i va haver de pagar tres dòlars

perquè trepitjà la ratlla groga

que protegeix els automòbils;

ara, però, ja torna a ser a la llar

i aquest matí tapava les goteres.

A la mare la van acomiadar

quan comprava, com si fos per als amos,

un pot de conserva al “drugstore”;

ara, però, ja treballa de nou,

aquest cop al “funeral parlor”

on renta lloses, columnes, marbres,

i algun mort.

La Nancy va tenir una ensopegada

en vessar un plat de sopa de tortuga

a la brusa taronja d’una “call girl”

que va amb un senador del Sud,

però ara ja ha trobat xicot

i diuen, no és segur, que es casaran

si no aconsegueixen els diners per avortar.

Jo com sempre, rentant cotxes

Al garatge del senyor Morris-Merritt

que sovint em descompta vint “cents”

si troba que ric massa fort.

Tot amb tot. Ja ho veus, no ens podem queixar

i, que carall! la llei ens protegeix.

Te’n recordes, oi? Que som negres....

 

 

Carta d’Amèrica

Arreu on valguin les paraules, els homes (1966)

 

 

Als carrerons oblidats de la ciutat del disseny, els plans urbanístics de reforma s'emporten la gent, es buiden les cases, es bloquegen les portes, es tapien les finestres. Quan els històrics edificis humils són només espais inhabitats amb data de caducitat, les façanes perden la seva permeabilitat i s'esborren totes les memòries i les vides -per a retenir-les a la retina, just abans, es pot fer un petit catàleg de façanes ja sense obertures. Després les parets opaques dels antics habitatges que s'enderroquin aniran a parar a l'oblit … que deu ser un lloc ple de cases boniques - portes  tapiades - les portes del passat. 

Tot era meu! Vasta terra d’anhels,

disposar d’un cos, d’una forma,         

tornar ferida el vent, la pluja, el color,

l’esguard encuriosit, l’afalac d’una noia...

 

I ara mai, mai més no saber d’aquest eixam

el murmuri de fulla i de terra,

mai, mai més damunt del sòl, dempeus!

 

                                        1938

 

    

Per quan seré mort

 

Pesen damunt meu

Les multituds dormides,

Els versos,

Una rialla o un esglai,

Pesen i passen mentre acaro el silenci

 

 

Sonda del temps

(Poemes 1955)

El Mecanoscrit del segon origen és, segur, el llibre que més em va impactar durant l'adolescència; quan la identificació amb els protagonistes és absoluta. La fotografia intenta copsar el sentiment de solitud i d'incertesa vers els futur, i com espais que ens són familiars es transformen a l'aparèixer deserts davant els nostres ulls.

El «Mecanoscrit»

El Mecanoscrit explica la història de l’Alba i en Dídac, una noia de catorze anys i un nen de vuit, supervivents d’un atac extraterrestre que pràcticament ha anorreat la vida a la Terra, i que assumeixen la missió de repoblar-la. Ells s’han salvat perquè al moment de produir-se l’atac extraterrestre eren sota l’aigua. I després de comprovar els efectes de la destrucció, recullen tot el que poden i se’n van. Sorprenen un dels invasors i el maten. Quan arriben a la Barcelona destruïda decideixen preservar tots els llibres. En una expedició amb vaixell comproven que la destrucció ha estat general i els pocs supervivents o s’han bestialitzat o han embogit. Decidits a perpetuar l’espècie, quan en Dídac té dotze anys i l’Alba disset tenen un fill, poc després en Dídac mor, i l’Alba pensa que quan en tingui trenta i el fill dotze podran tenir nous fills. I en un apèndix l’editor del futur dóna notícia de les controvèrsies sobre si efectivament l’Alba és la mare de la nova humanitat o el text és una mostra de la literatura anomenada de ciència-ficció.

   Des de les tres fins a dos quarts de cinc, m’he encarregat de l’Elisa Puig. No ha sortit ni ha rebut visites de cap mena. Tampoc després, quan he deixat el lloc a l’Ernest, amb el qual hem fet un cafè en un bar del veïnat, sense perdre de vista la torre.

   En Mark, que avui estava de vigilància al carrer de Sant Adrià, diu que la portera no s’ha mogut en tota la tarda del barri; ha fet només una sortida, fins a una botiga d’olis i sabons de la plaça del Comerç.

   En Joan ja té la pistola, també. És exactament com la meva.

 

Algú que no hi havia de ser

M. de Pedrolo

És molt d’hora per saber de debò què ens ha passat. Esperem....

-          Però què, què Mèlia Que el temps s’ho endugui tot?

-          Si. O que confirmi els nostres pressentiments.

-          I, aleshores?

Ella mig somriu:

-          Una vegada vaig llegir una frase molt bonica. Si són roses, floriran...

Li prem la mà.

-          Anem, Santiago. Potser ho seran.

 

 

Si són roses floriran (1971)

 

 

Narra la història d’un home i una dona que intenten trobar-se a si mateixos enmig d’un món sòrdid, pobre i mesquí i d’un ambient ofegador on el fracàs i la castració són el pa de cada dia. Un món on els éssers humans només poden fer de titelles, perquè ser amo d’un mateix és un luxe inabastable.

Succes simultani, que significa successiu i simultani alhora, reprèn la idea del conte «La noia que venia del futur», i en desenvolupa més possibilitats. Aquí també els personatges que viatgen ho fan gràcies a unes aptituds que tenen, sense que se’ns en descrigui cap tecnologia, només la possibilitat per les característiques constants del temps. I s’especifica la limitació que el viatge només es pot fer a un passat anterior a la naixença pròpia, per evitar la paradoxa de trobar-se amb un mateix.

L’home no pot estar-se de crear, ni que sigui, sovint, molt sovint, a un nivell elemental o en una forma efímera. Res no garanteix que una creació hagi d’ésser perdurable. I, de vegades, ni és convenient.

Notícia de la creació

 
Lectura a banda i banda de paret

M. de Pedrolo

Igual que la familia Bastida es va reinventar per seguir vivint, el mar reinventa cada dia un paisatge diferent i trastoca allò que la ma de l'home ha transformat amb la seva voluntat d'apoderar-se de tot, igual que les circumstàncies s'hi van apoderar de la vida de la familia Bastida. 

"… ara mirem per la finestra, camperols que contemplen la pluja i saben que les tempestes sempre són curtes…" 

Potser

...

Què faré d’aquesta espera entre brises

i orgulls, o què faré de mi, perdut

En la remor inerta dels meus somnis,

No ho sé.

               Pot ser algú parlarà per mi

I dirà de que és fet el meu silenci,

O pot ser jo mateix, un altre dia,

Rebentaré aquestes reixes. Potser.

 

 

Reixes a través (1944-1952)

Què és la teva pàtria

                                potser?

                               

                                La bossa

                                la banca

                                la cartera

                                la butxaca

                                els diners.

 

La bossa,

la banca,

la cartera,

la butxaca,

els diners?

 

Fam de puta

de manobra

d’escrivent

de jornaler

ben maurada a Canfranc

                                   Salou

                                   Cabrils

                                   Lloret

                                   S’Agaró

                                   Perpinyà

                                   Cadaqués

terra de xalets i de pinedes

de whisky i de bikini

de boites amb nois a gogo

i de salfumant als pits de les daneses.

 

Per res del món no escriuria a la banca

amb un cigar a la boca

                                   sí senyor

i corbata obligatòria;

per res del món no presidiria un consell d’administració

sobre l’esquena artròsica del poble sense vagues;

per res del món no voldria confondre la pàtria

amb els comptes corrents que tens a la caixa,

amb les finques que et cobreixen els ronyons.

 

La pàtria és la gana que passes,

la llibertat que no passa,

el silenci amb què passem

mentre criden altaveus i diaris

com avui anem farts

                                i som feliços

                                                    i cantem.

           

                                                                  1972

           

La pàtria és una bèstia oberta en canal

Addenda  

Tot el magma impetuós que em projecta cap a les fronteres del meu ser, us serà lliurat generosament.

No em fa cap servei, això!...

Ara que he renunciat a les alegries mesurades de l’espècie, només espero.

el manicomi

l’hospital

el cementiri

amb una clarividència terrible –i cada mot em revolta les entranyes

(i aquesta mosca, aquesta rotatòria mosca que no mato perquè tant me fa).

...

No podeu comprendre que un home parli clar? Que digui sense embuts el zero immens que porta dintre? Que denunciï aquest gust de carn podrida que li omple les genives?

 ...

Però jo he entrat en estranyes oficines, en cataus aparentment insignificatius, en indrets on tots de senyors escapçats –de mil maneres- em volien convèncer dels beneficis d’una assegurança,

de la necessitat de preveure el meu enterrament,

del confort de les tombes pagades a terminis,

Jo he vist això!

I vosaltres, tots vosaltres, heu estat també en cambres semblants, hi heu sentit exhortacions disfressades de favor personal. I heu vist el galop d’aquest individus plens de costures sense cicatritzar que ofereixen, ofereixen...

Escup, escup, oh llengua amarga!

 
Roba bruta (proses 1948-1952)

Han posat una altra estaca,

ferro, acer, alumini, llauna impura, no ho sé,

i ens han barrat la cantonada

que solíem travessar.

No era un costum, però; la llibertat no ho és.

....

 

L’estacada ens atura, ni homes ni dones,

ni cares ni mans,

i avui hem trobat una altra fita

que orienta el ramat, peus i suor,

llana:

radicalment, la llibertat.

 

 

Manuel de Pedrolo

 

Límits

Arreu on valguin les paraules, els homes

(1966)