SENYORA GREDA: Sóc la senyora Greda.
SORE: Sí, sí, ja ho ha dit...
SENYORA GREDA: Fa dos anys que vaig darrera aquesta acta d’extracció.
FILFA: Noés aquí.
SORE: No n'hem sentit parlar mai.
FILFA: Tenim feina.
SENYORA GREDA: Però un home no pot resistir dos anys al fons d’un pou.
SORE (atabaladament): Quin pou?
FILFA (ja més asserenat): Això és un despatx, senyo­ra. Negociat de la Darrera Firma.
SENYORA GREDA: Ivostès són els escrivents...
SORE (molt digne): Oficials subsidiaris, senyora!
FILFA: Nosabem res de cap pou. Aquí no n’hi ha.
SENYORA GREDA: No busco cap pou; ja ho sé, on és. Només vull l’acta.
SORE: Noen fem d’això.
SENYORA GREDA: Com en diguin, doncs.
FILFA: Ni actes ni extraccions.
SENYORA GREDA: Vostès 1'havien de firmar.
SORE (mirant el seu company): Potser ha vingut entre els papers d’avui, doncs.
SENYORA GREDA: Fa dos anys que la vaig cursar.
FILFA: Es poc temps, això. (A SORE): Mira quina impaciència!
SENYORA GREDA: Però ell s’ha mort, mentrestant.
SORE: Qui?
SENYORA GREDA: El meu marit.
SORE (a FILFA): No entenc de què parla...
SENYORA GREDA: (avançant despatx endins): Va cau­re al pou i li calia un permís. Em pensava que se’n deia una acta.
FILFA: No, mai no se n’ha dit així.
SORE (al seu company): Permís tampoc.
FILFA: Potser autorització...
SORE: O aval.
FILFA: No sembla pertinent.
SORE: Si no estava avalat no hi ha res a fer.
FILFA: Més aviat una ordre, diria jo.
SENYORA GREDA (que perd la paciència): Tant li fa, el nom!
FILFA (ple de suficiència): Perdoni, però...
SENYORA GREDA (tallant-lo sense miraments): Noel van poder treure perquè no arribà el permís d’extracció.
SORE: No es podia fer res, tan de pressa. Dos anys...
SENYORA GREDA: Era urgent!
SORE: Ah, en aquest cas!... Duia els segells corres­ponents?
SENYORA GREDA: Ho duia tot!
FILFA: De tota manera, no és de la nostra competència.
SORE: És veritat, no tenim res a veure amb les ex­traccions.
GREDA: Qui se n’ocupa, doncs?
FILFA: És difícil de dir...

Walter s’aturà a contemplar l’edifici dreçat allí, al seu davant. Allí  no sabia on era. Potser no era enlloc. De tota manera això no tenia cap importància. L' única cosa que importava era l’edifici, imponent.

Fora ens sentíem més sols que no pas aquí.

Ara, però, no llegia. Es limitava a sostenir el llibre al seu davant i a mirar-lo. Encara que el mirés,però, potser no el veia. Potser no veia res. Potser somniava

“… ella, cansada de veure l’escala de tisora al bell mig del pati, va enretirar-la cap a un costat.

-     Ha estat vostè qui ha mogut l’escala?

-     Sí. Més aviat feia nosa, oi?

-     No. I li agrairé que no la torni a tocar.”

“ També volia que ho mecanografiés tot en paper de ceba i en un sol interlineat, com si li dolgués gastar holandesos. Però no es tractava d’això; perquè l’Alida tenia ordres de repetir qualsevol pàgina en la qual hi hagués ni que només fos un sol error; els textos havien d`ésser immaculats.”

 

Era com un imant.Un imant que cedia un moment i que desprès es redreçava amb els llavis vermells,cridant:

-        No pot ser,Xavier,no pot ser!Que potser em vols fer tornar boja?

Perquè m´havia tornat a dir que m´estimava,que tota ella era una brassa encesa…

-        No està bé,Juna – vaig queixar-me un cop-.Això és brut.

Tenia tans cors a la mà

que ja no sabia què fer-ne;

fet i fet, era excessiu.

Però els cors no s'abandonen

com qui tanca una porta, i prou,

en deixar la cambra dels jocs

El ciutadà Z, de quaranta-tres anys, relativament ben peixat, propietari a mitges
d'una gestoria administrativa, mullerat amb una antiga dependenta d'un prisunic i
pare de tres fills, dues noies i un noi, que li donen més disgustos que
satisfaccions, s'avorreix.

El citadà V, al qual ha calgut esgotar tota la corda des despertador abans de
decidir que no li quedava més remei que llevar-se, troba que fa mala cara.
No té res d'estrany, al capdavall ja eren prop de les cinc quan s'ha fet al
llit i, les hores inmediatament anteriors, no foren cap de repòs.

El ciutadà T, que viu poc harmoniosament amb la dona, té el costum de fer
les seves necessitats als orinadors públics de la Baixada de l'estació, a
dos blocs de cases d'allò que, per costum, encara anomena la seva llar, tot
i que cada dia ho és menys. O no gens

Davallem a les tenebres

on reposa un cor i  l’aire crida

uns pulmons a sang freda,

però el camí que baixa

alça les runes que bastírem

amb el silenci

i la por,

les parets gebrades on rellisquen els dits

i la pedra angular

que pesa tant com la veu

que va permetre el sacrifici.

Davallem endolats d’uns llavis morts

I d’un pas escàs que s’aturarà

darrera una ombra vencedora,

però ja no reclamen la pau

que endolcia trànsfugues i genets

ni l’ordre on, peus nus,

hi ha un repòs horitzontal.

Avui ja és demà per a la mà que palpa

la porta sense forrellat

i obre unes frontisses oxidades

quan l’empenys, amb esperança.

-Ara per la parelleta...

El trobo ridícul per haver-ho dit. Tots els éssers vulgars que conec han tingut la mateixa pensada. En lloc de dir-li-ho així, faig:

-No.

Ell sembla estranyar-se.

-No?

-No.

-Us convindria un noi –diu aleshores.

-Per què? Jo, després de tot, encara prefereixo una nena. És més decoratiu, més falaguer...

-Però un noi... –insisteix ell.

-I encara, ser el darrer de la família... en fi, té el seu encís!

Ell, això no ho acaba de comprendre. És veritat que en moltes coses som a les antípodes, ell i jo.