Carregant imatge
Diaris 1986 1987 - Premi a la millor col·lecció
de Alfonso Revaliente Àlvarez

24 d’abril 1986

Llegeixo que a la Generalitat hi va haver missa i benedicció de roses. Calia esperar-ho, però jo tenia entès que ara ni l’Estat espanyol ni Catalunya no són oficialment catòlics. Em pregunto què haurien fet les autoritats de la plaça de Sant Jaume, costat de muntanya, si per exemple els Evangelistes, o els Testimonis de Jehovà, o bé els Jueus, hi haguessin acudit amb la pretensió que, si se celebrava una cerimònia catòlica, be se’n podrien celebrar d’altres, les que cadascun d’ells afecciona. (...)

  • Diaris 1986 1987 - Premi a la millor col·lecció
  • de Alfonso Revaliente Àlvarez
  • Diaris 1986 1987 - Premi a la millor col·lecció
  • de Alfonso Revaliente Àlvarez
  • Diaris 1986 1987 - Premi a la millor col·lecció
  • de Alfonso Revaliente Àlvarez
  • S'en va un estrany - Premi millor fotografia
  • de Alícia Gros Pacheco
  • No vull morir III - (Ésser per la mort) - Millor fotografia de poesia visual - Col·lecció finalista
  • de Jordi Gamero Aguilera
  • No vull morir II - (Ésser per la mort) - Col·lecció finalista
  • de Jordi Gamero Aguilera
  • No vull morir I - (Ésser per la mort) Col·lecció finlista
  • de Jordi Gamero Aguilera
  • balanç fins la matinada I - Accèssit millor fotografia - Col·lecció finalista
  • de Pere Aurich Planas
  • balanç fins la matinada II - Col·lecció finalista
  • de Pere Aurich Planas
  • balanç fins la matinada III - Col·lecció finalista
  • de Pere Aurich Planas
  • Joc brut I - Col·lecció finalista
  • de Miquel Planells
  • Joc brut II - Col·lecció finalista
  • de Miquel Planells
  • Joc brut III - Col·lecció finalista
  • de Miquel Planells
  • Les Formigueres - (Col·lecció El regressiu) - Foto finalista
  • de Miquel Casals Mc Auley
  • Les finestres s'obren de nit
  • de Gerard Encabo i López
  • La felicitat
  • de Tomàs Romero Sánchez
  • Avui es parla de mi (col·lecció) - foto finalista
  • de Frederic Garrido Vilajuana
  • una selva com la teva - Finalista
  • de Simón Roca i Fernández
  • Mister Chase, podeu sortir - Finalista
  • de Jordi Roca Fernàndez
  • L'ordenació dels maons - foto finalista de poesia visual
  • de Maria Dolors Agustí Bou
  • els hereus de la cadira - foto finalista de poesia visual
  • de Josep Lois
  • Viure a la intempèrie
  • de Joan Cané Rúbies
  • Mecanoscrit del segon origen I
  • de Jordi Rafel Cruz
  • Mecanoscrit del segon origen II
  • de Jordi Rafel Cruz
  • Apòcrif 4: Tilly - Col·lecció
  • de Frederic Suñer Casadevall
  • un rostre ocult
  • de Maties Carreras Salrà
  • història íntima (els tentacles)
  • de Antoni Illa Mancebo
  • Tocats pel foc
  • de Mercè Ramírez Andrada
  • L'ordenació dels maons
  • de Paco Membrives
  • joc brut
  • de Miquel Viñas i Farrés
  • des d'uns ulls de dona - col·lecció
  • de M.Dolors Bahí Bofill
  • Boadas (Solució de continuïtat)
  • de Angel Vilà Serra
  • Tocats pel foc
  • de Manel Gómez Santos
  • Pas de ratlla
  • de Joan Cané Rúbies
  • totes les bèsties de càrrega
  • de Simón Roca i Fernández
  • Acte de violència
  • de Josep Bover Romero
  • la sentència
  • de Josep Lois
Diaris 1986 1987 - Premi a la millor col·lecció
de Alfonso Revaliente Àlvarez

24 d’abril 1986

Llegeixo que a la Generalitat hi va haver missa i benedicció de roses. Calia esperar-ho, però jo tenia entès que ara ni l’Estat espanyol ni Catalunya no són oficialment catòlics. Em pregunto què haurien fet les autoritats de la plaça de Sant Jaume, costat de muntanya, si per exemple els Evangelistes, o els Testimonis de Jehovà, o bé els Jueus, hi haguessin acudit amb la pretensió que, si se celebrava una cerimònia catòlica, be se’n podrien celebrar d’altres, les que cadascun d’ells afecciona. (...)

Diaris 1986 1987 - Premi a la millor col·lecció
de Alfonso Revaliente Àlvarez

Diu que Calders i d’altres que escriuen a La Vanguardia o al País, diaris espanyols, són:                     

 
10 d’abril 1986

“Com gossets a l’hort de l’amo... Sí, tristíssim.”

 

Diaris 1986 1987 - Premi a la millor col·lecció
de Alfonso Revaliente Àlvarez

19 de setembre 1987

 Llegeixo al diari que el PEN català “ha nomenat” tres candidats al Nobel: Calders, Riera i Porcel. Em sembla que hi ha gent força més nobelable que aquests dos darrers i, prescindint de preferències personals, se m’acuden de seguida dos noms, el de la Capmany i el d’en Brossa, tots dos amb una obra més densa al seu darrere i amb més “urgència”, per l’edat, de ser premiats.

Ara, allò que hi ha de més admirable és la decisió del PEN d’afavorir l’arribisme que tan bé representa en Porcel. Quines maniobres han precedit i presidit aquest nomenament que distingeix, diguem-ho així, la vanitat més desbocada, més impúdica?. Quan es tracta d’ell, és inevitable pensar en insistències, en pressions, en petites conxorxes.

Porcel és l’home que ha decidit confondre la maduresa amb el servilisme. Converteix cada reverència, cada genuflexió en un triomf que defensa agressivament, potser amb la idea que així el farà més digne. Bé, no li ho retrec pas si amb aquest procedir aconsegueix de satisfer el seu amor propi. Però sí que retrauria al PEN que, a l’hora d’escollir, faci el joc d’algú que, siguin els que siguin els seus mèrits literaris, certament que no superiors als de mitja dotzena pel cap baix de la nostra gent que escriu, és notable sobretot per les seves qualitats d’oportunista. No em penso pas que es faci cap favor a la literatura catalana. Ja no se li’n fa en “nomenar” tres persones quan més hauria valgut concentrar tots els esforços en una de sola, en aquest cas en Calders.

S'en va un estrany - Premi millor fotografia
de Alícia Gros Pacheco

No vull morir III - (Ésser per la mort) - Millor fotografia de poesia visual - Col·lecció finalista
de Jordi Gamero Aguilera

Sóc ja, gairebé ja en aquesta febre...

Aquesta febre:

La mort com una plaga i rebolcar-m’hi

O saturar-la.

 

La mort! Però no vull, no vull encara,

ni mai; no vull

aquest amor de terra que ens desflora

Entre parets...

 

No, no vull!... I les ungles se’m fan tendres,

els dits cedeixen...

Una altra primavera, una altra encara,

que pugui un llavi

 

en els meus llavis sentir-se creixent.

No vull morir,

no vull!, Camps, hiverns i cossos, ho estimo,

ho estimo tot!

 
... 

                        “Ésser per a la mort” (Poemes, 1949

No vull morir II - (Ésser per la mort) - Col·lecció finalista
de Jordi Gamero Aguilera

...
 

Ignorar els camins, la nit i la lluna,

aquesta cambra,

al plor dels vivents i llur comiat...

no puc, no puc!

 

Jo que em sabia un futur dilatat,

una sang llarga,

sóc ja, gairebé ja en aquesta febre,

aquesta febre

 

Que demà, demà pasta, pels carrers,

indiferent,

horrible matriu de vides larvàries...

No, no puc, no!

 

...
 

 

                        “Ésser per a la mort” (Poemes, 1949

No vull morir I - (Ésser per la mort) Col·lecció finlista
de Jordi Gamero Aguilera

...
 

Vull viure! Sóc fet de vida i la sento

sense tenebres,

sense glaç que pel meu cor avança,

es configura...

 

Viure! Sentir-me aquest ser que jo sóc,

aquest dolor

de l’hora vana... sentir-me vèncer,

sentir-me sempre...

 

No vull morir... tenia la sang llarga...

no vull, no vull!

les dents, les ungles... lluiten contra tu....

contra tu... JO!

 

 

                        “Ésser per a la mort” (Poemes, 1949

balanç fins la matinada I - Accèssit millor fotografia - Col·lecció finalista
de Pere Aurich Planas


............ Però ara més s’estima estar sol. Se sent massa adolorit per a suportar la presència dels altres. Ací, sol, si més no podrà pensar. Davant dels altres no pot.

     Però pensar què? No hi ha res a pensar. Res llevat del seu disgust. I això no es pensa. Es rumia, es mastega, no es pensa.

.........

                   "Balanç fins la matinada"

balanç fins la matinada II - Col·lecció finalista
de Pere Aurich Planas

...  

Se sent acovardit. On han arribat les coses. Déu meu! Com és possible que s’hagi deixat dominar així? És cert que mai no ha estat un home massa enèrgic, que mai no li ha estat fàcil d’imposar-se; però, tanmateix, arribar en aquest extrem... Què ha passat, què li ha passat? Perquè les coses no es presenten així, tot d’una. Deu haver-hi un motiu. Bé, un motiu... No vol dir això. Vol dir que hi ha d’haver hagut un començament, quelcom que un dia li semblà sense importància i que en realitat és l’origen de tot. Un moment en el qual començà a mostrar-se dèbil, a cedir.

   Cal cercar-lo. Per què? Ho ignora. Però ara li cal cercar-lo, a través dels anys, del teixit de la seva pobra vida. Arribar en un punt on pugui dir-se: d’ací parteix tot. Sense això, res no hauria estat com és. La meva vida hauria estat una altra.

   No pot modificar-se res, ja. Mai no podrà modificar-se res. Ho sap. És massa tard, és massa vell. Ja ha viscut la seva vida. Malgrat tot, cerca. És l’únic que pot fer, ara: cercar. Temps enrere, temps abans. Quan era un home.

...

                                    "Balanç fins la matinada"



balanç fins la matinada III - Col·lecció finalista
de Pere Aurich Planas

...
    -Rosa, que no et vols casar amb mi?...

   I ella per tota resposta, el va agafar pel braç i s’hi repenjà.

   Es van casar la primavera de l’any següent.

 

   I ja està. Cercava l’origen de la seva misèria. Ací el té. Ja no pot anar més enllà. Més enllà no hi ha res. El que hi ha més enllà no compta, perquè pertany a un altre home. Ha arribat al final, al principi. Tant se val.

   Ara pot dormir tranquil. Demà serà un altre dia. Demà serà pitjor.

 ...
 

                                “Balanç fins a la matinada

 

Joc brut I - Col·lecció finalista
de Miquel Planells

.............

   S’havia acabat. Ja no quedaven més pistes, ja no quedava res. La noia havia desaparegut sense deixar rastre. Era inútil haver-me dit que la perseguiria encara que hi hagués d’esmerçar tota la vida. S’havia fet fonedissa tan totalment, que era com si mai no hagués existit. Però existí. I l’havia tinguda entre els meus braços, havia sentit el contacte enervant del seu cos tebi, ens havíem besat fins a perdre l’alè, amb els meus dits havia resseguit aquelles cames torbadores que, gairebé vuit mesos enrere, m’obligaren a aturar-me a la Diagonal i a agafar un autobús que no era el meu... Havien existit les paraules apassionades, les discussions, els projectes... I entre aquella presència i l’absència d’ara hi havia un cadàver.

............

 

                                      “Joc brut “ 

Joc brut II - Col·lecció finalista
de Miquel Planells

Joc brut III - Col·lecció finalista
de Miquel Planells

Les Formigueres - (Col·lecció El regressiu) - Foto finalista
de Miquel Casals Mc Auley

“La ciutat, d’altra banda, s’estenia ja interrompudament des de Malgrat a Tarragona, des del mar a Igualada, amb algunes zones tan densament poblades que eren conegudes amb el mal nom de “les formigueres”. Unes quantes eren pitjor que això. Hi havia edificis de cinc-cents pisos i més, molts d’ells posteriorment dividits i subdividits pels propietaris en apartaments d’una o de dues habitacions independents”.

 

                           “El regressiu” (Trajecte final)

Les finestres s'obren de nit
de Gerard Encabo i López

La felicitat
de Tomàs Romero Sánchez

Avui es parla de mi (col·lecció) - foto finalista
de Frederic Garrido Vilajuana

(fragments...)


“...El cor em feia mal... Moltes nits, en la fosca, el sentia desbocat, gairebé aliè a força de precipitar-se. Però era meu, sabia que era meu. I això m’angoixava. Sabia que era el meu òrgan dèbil. Ho és encara. Ho serà mentre durarà. Es precipitava, es precipita en una cursa que s’accelera a mesura que els meus pensaments el fuetegen...”

                                  

                               “Avui es parla de mi

una selva com la teva - Finalista
de Simón Roca i Fernández

Víctimes de la condició humana.

Personatges esqueixats per circumstàncies ambientals que els situen al marge d’allò que nomenen la normalitat.

 

                            “Una selva com la teva

Mister Chase, podeu sortir - Finalista
de Jordi Roca Fernàndez

Mena de faula simbòlica, d’ambient esotèric que fa pensar en el seu teatre: els personatges han abandonat el món i arriben al nou àmbit, sabent que són morts; arriben a una mena d’hotel, que té una sola porta d’entrada i dues de sortida; se’l comencen a fer seu i temen la sortida.

El permís de sortir no se sap si cap a la llibertat o cap a l’anorreament....

 

                      “Mister Chase, podeu sortir”

L'ordenació dels maons - foto finalista de poesia visual
de Maria Dolors Agustí Bou

els hereus de la cadira - foto finalista de poesia visual
de Josep Lois

Viure a la intempèrie
de Joan Cané Rúbies

Mecanoscrit del segon origen I
de Jordi Rafel Cruz

 

(...)

-M’agradaria més ser blanc, a mi.

-Per què? El negre és ben bonic.

-Però al poble els nois em feien mofa. I alguns grans també.

-Ara ja no et passarà mes. No més som tu i jo, Dídac.

-I a tu t’és igual que ho sigui, de negre?

-Ja saps que sí. I a tu no et fa res que sigui blanca?

-Oh, no!

- Som el darrer blanc i el darrer negre, Dídac. Després de nosaltres, la gent ja no hi pensarà més, en el color de la pell.

(...)

                                                               Mecanoscrit del segon origen

Mecanoscrit del segon origen II
de Jordi Rafel Cruz


(...)

I en els fons del meu cor vaig desitjar ferventment que fos tan precoç com en Dídac, el seu pare; si ho era, encara podria tenir uns quants fills del meu fill...

(...)
                        

                  

                          “Mecanoscrit del segon origen

 

Apòcrif 4: Tilly - Col·lecció
de Frederic Suñer Casadevall

Inert, tranquil, tristament haploide, la meitat exacta i insepulta d’un insegur jo mateix, tot de sobte voraç i precipitat vertiginosament cap al tou dinàmic de d’uretra prostàtica. Algú, arma dreçada, ha donat el senyal de sortida amb un gran crit de sang incomfortable, l’ordre d’expulsió irrecuperable i violenta de dos-cents milions llargs d’hostes fins ara passius en onades i onades sense aturador llançades a la conquesta immediata, urgent del morro de tenca final d’etapa sense repòs. Primera entrada a la pagina nova que s’omplirà de creus.

...
 

Badava com ara es tanc, absorbint l’ocupació, la immensa teoria d’inacomplerts minúsculs que arriben, terriblement disminuïts pels accidents, a les envistes del refugi. La gran zona planetària ha davallat al nostre encontre, alhora acollidora i carnissera: un mur gelatinós la protegeix de la nostra escomesa amb una arma compartida: milions encara a l’assalt, destruint a cop de hialuronidasa la cuirassa que no resisteix l’impuls hidrolític i es va fonent. Només un entretants...... Jo!

 

                              “Apòcrif quatre: Tilly”  

un rostre ocult
de Maties Carreras Salrà

història íntima (els tentacles)
de Antoni Illa Mancebo

 

El cor és ample com els solcs

oberts a la diada camperola:

de sol a sol.

 

Recordo aventures desertes,

vagament germinals i sense roses,

que profanaven el poeta:

Germa, Pina, la verda Lera

Semència, Menta, Didora,

Bian, inguariblement horitzontal.

 

I la trobada nocturna, silenciosa,

prop dels joncs que vessaven noms:

Marta, Berta amb els llavis sucosos de

mora,

Maria, Joana, Dolors,

Eva, sempre disposada a confondre els

sexes,

i Magda plena de primaveres.

 

Tenia tants cors a la mà

que ja no sabia què fer-ne;

fet i fet, era excessiu.

Però els cors no s’abandonen

com qui tanca una porta, i prou,

en deixar la cambra dels jocs.

 

Me’ls he endut amb mi cap al futur

d’unes dones maridades,

d’unes filles que ja baixen al riu

amb les mateixes cames

que aleshores corrien i, de cop,

s’aturaven.

El gest és etern i el poeta és renova,

amb un altre nom, amb un altre vers,

davant la carn repetida.

 

 

 

25                                               “Història íntima”

Tocats pel foc
de Mercè Ramírez Andrada

:-Apa, apa!

Però ell continuava mirant la Sogues, dreta al seu davant amb el fardellet a les mans, com una captaire, els cabells partits a ambdós costats de cara, la faldilla fosca i la brusa groga que es tancava a ran de coll. Va torçar una mica el cap i, amb la veu enrogallada, digué:

-Torna quan vulguis

 

                                   “Tocats pel foc

L'ordenació dels maons
de Paco Membrives

joc brut
de Miquel Viñas i Farrés

des d'uns ulls de dona - col·lecció
de M.Dolors Bahí Bofill

No acabà, se sentia a punt de plorar, l’embaràs la feia molt vulnerable, i per això va girar-se i avançà cap al passadís.

    - Teresina! – cridà la sogra.

Però ella ja obria la porta, la tancà d’una revolada, amb ràbia, i es precipità cap a les escales. Literalment, perquè sense saber com, ni com era possible, sentí que el cos se li projectava endavant mentre els peus, un peu per ser exactes, quedava momentàniament retingut al replà, una retenció breu però suficient que no va donar-li temps d’arrapar-se a la barana, el ferro de la qual arribà a fregar amb els dits que havien deixat escapar el portamonedes i que van tancar-se en el vuit mentre xisclava. El braç dret percudí contra els barrots, que s’estremiren i vibraren, però la caiguda només fou una mica frenada, no interrompuda, car el cos va abatre’s contra els graons, els cantells dels quals van encetar-li la pell dels braços abans que tota ella rodolés inconteniblement fins el replà del primer pis.

    - No vull... No el vull perdre! – gemegava encara quan la van estendre sobre la taula i li donaren l’anestèsia.

Quan va despertar-se j era en una habitació, tan blanca com els vestits dels metges i de les infermeres, i se sentia els ulls inflats, devia haver plorat inconscient i tot, es notava la boca grossa i immediatament va sentir-se marejada... Els dolors, però, havien desaparegut, ja no sentia cap mena de cremor i, quan va tocar-se el ventre, se’l sentí llis com abans, un ventre de noia, una mica tou, estrany. No va plorar més. Tancà els ulls i serrà les dents sobre la boca aspra... No contestà a ningú en tot el dia, va passar-se vint-i-quatre hores com si fos muda.

Les primeres paraules que pronuncià, quan els altres ja no sabien què fer, foren per preguntar:

 -   Què era?

En Daniel la va entendre a l’acte, li premé la mà, i molt baixet digué:

    - Una nena.

Aleshores plorà, plorà com li semblava que no havia plorat mai, la cara enfonsada en el coixí, les mans clavades a les galtes, tota ella arrupida i ingràvida.....
                                                                                                                      

                                                                                                                                         Des d'uns ulls de dona

Boadas (Solució de continuïtat)
de Angel Vilà Serra

“Deixo la cuina i prop de la porta del dormitori m’aturo a veure les esquenes dels meus pares que, passadís enllà, se’n van cap a llur habitació. Dues esquenes vençudes que no em poden fer llàstima perquè viuen en un món que a poc a poc s’han anat construint per al propi confort, sense pensar en els altres, en ningú...”

 

                            “Solució de continuïtat

Tocats pel foc
de Manel Gómez Santos

Pas de ratlla
de Joan Cané Rúbies

totes les bèsties de càrrega
de Simón Roca i Fernández

Ell panteixa contra el líquid, marejat.

 
Aixequeu-li una mica el cap – diu la veu mascle al guàrdia.
 

L’home ho fa barroerament, sempre agafant-lo pels cabells, però ell ja en té prou per a respirar una alenada d’aire menys viciat.

 

                       “Totes les bèsties de càrrega

Acte de violència
de Josep Bover Romero


“Batxera...Escolta...

Però ja no té temps de saltar, perquè l’altre, que sembla haver previst el moviment agressiu, dispara. La veu, fosa, repeteix:

Vol viure, Domina...

I ell s’inclina endavant, endut pel seu impuls, i l’asfalt de la carretera puja veloçment al seu encontre per esclafar-li la cara mentre una segona flama explota, precisa i total, en l’obscuritat de la seva carn llunyana que ja mai més no sentirà la pluja...”

 
                     

                                    “Acte de violència

                                  Barcelona, maig-juny 1961

 

Text de l’autor de la fotografia:

És una utopia sobre com els habitants d’una ciutat governada per un dictador, aconsegueixen conquerir la llibertat d’una forma pacifica, obeint una consigna anònima i senzilla. Quan la utopia és a punt de complir-se un home es veurà obligat a enfrontar-se amb l’amenaça de retorn del dictador i a fer ús de la violència.

la sentència
de Josep Lois