|
|
|
Joc brut per Miquel Planells
|
|
S’havia acabat. Ja no quedaven més pistes, ja no quedava res. La noia havia desaparegut sense deixar rastre. Era inútil haver-me dit que la perseguiria encara que hi hagués d’esmerçar tota la vida. S’havia fet fonedissa tan totalment, que era com si mai no hagués existit. Però existí. I l’havia tinguda entre els meus braços, havia sentit el contacte enervant del seu cos tebi, ens havíem besat fins a perdre l’alè, amb els meus dits havia resseguit aquelles cames torbadores que, gairebé vuit mesos enrere, m’obligaren a aturar-me a la Diagonal i a agafar un autobús que no era el meu... Havien existit les paraules apassionades, les discussions, els projectes... I entre aquella presència i l’absència d’ara hi havia un cadàver.
|
|
