|
|
|
Mossegar-se la cua 2 per Pere Aurich
|
…
- Sembla que fem tot el contrari del que hauríem de fer – mormolà en Pujals quan en parlàrem -: en lloc d’aclarir les coses, les enfosquim. – Estava atabalat -. ¿Com voleu que algú pugui canviar un mort per un altre, camí del cementiri?
- Al cementiri mateix, doncs.
Però ell bellugà el cap, incrèdul.
- Tampoc. L’enterrament va tenir lloc al matí i, per tant, el difunt no es quedà a passar la nit al corralet com fan de vegades si el cotxe arriba massa tard, vesprejant. No pot ser.
- Aleshores senyal que el van substituir a la casa mateixa, abans de carregar-lo els de la funerària.
Ell gairebé va riure.
- I d’on l’havien de treure, el cadàver aquest? No el devien pas comprar perquè, que jo sàpiga, d’això, encara no en venen.
Però jo no parlava tan a la lleugera com semblava; mentrestant havia anat recordant alguns fets, potser una mica massa agafats pels cabells, però que així i tot mereixien alguna consideració.
- Pensem ...
...
- Doncs! A més, tot això no ens mena enlloc. El que ens caldria és esbrinar qui eren aquest parell d’individus i la xicota.
- Si no dieu res més – vaig riure - . Apa, a veure com treballen aquestes meninges!
...
|
|
